09.10.08 -JOAN IGNACI CULLA
En el sigle XIV, pero sobre tot en el XV, florixen quantitat de reliquies que son entregades a les iglesies, sense importar molt ni la seua procedencia, ni per descontat la seua autenticitat. La fama i prestigi que alcançaven determinats temples per estos vestigis (no qüestionats per la mentalitat ciutadana de l'epoca), aconseguien, d'una banda, fidelisar als feligresos proxims (eren temps on proliferaven la construcio massiva d'iglesies), i d'una atra, i en funcio del tipo de reliquia, obtindre un continu pelegrinage per a la contemplacio de les mateixes, lo que es traduïa en un aument considerable de donatius.
A manera d'eixemple, nos trobem que, sense tindre constancia per part de l'Evangeli de malformacions congenites de Jesús o dels apostols, es relacionen tres prepucis de Crist: en Anvers, Hildesheim i Santiago de Compostela. De Sant Joan Baptiste s'han arribat a contabilisar mes de 60 dits (entre ells 11 indexs) en diverses iglesies i convents europeus, 7 caps de sant Felip, 17 braços de sant Andreu, o les mes de 500 dents de santa Apolonia, en França. Tambe son curioses les llentilles i pa sobrants de «l'Ultim Sopar» en el Sancta Sanctorum de Roma, o la cua de l'aca que va portar a Jesús, en el Museu de Prehistoria Contemporania. Encara que pot ser, les reliquies mes extraordinaries d'esta enumeracio que podria ser inacabable, siguen el «suspir» de Sant Josep, que es troba en una botella depositada per un angel en una iglesia proxima a Blois i conservada ara en el Sancta Santorum del Vaticà, o el portentos estornut de l'Esperit Sant, que guardat tambe en una botella es venerava en l'iglesia de Sant Frontino i que hui està, tambe, en el Sancta Sanctorum.
La catedral de Valencia es rica en la coleccio de reliquies, pero per a no cansar al llector i posar alguna referencia de les que es conserven en la nostra Comunitat, nomes indicar que en Lliria tenim plomes dels arcangels Gabriel i Miquel.
Pero parlant de falses reliquies, no podia deixar de mencionar, aprofitant el 800 aniversari del naiximent del rei Jaume I, aquelles que es relacionen en el nostre monarca i que de forma enganyosa per als visitants «exhibix» el Museu Historic Municipal de l'Ajuntament de Valencia. Entre les «perles» expostes figuren l'espasa del rei, el supost escut o Trofeu de la conquesta en el fre i espola, encara que de totes estes reliquies la que se'n porta la palma es el famos, i hui emblema dels catalanistes, «Peno de la Conquesta». De tots estos objectes s'han publicat diversos estudis que desmonten la seua autenticitat, per lo que, de moment, no reincidirem en els mateixos. Pero davant l'insistencia dels catalanistes en reivindicar, una vegada mes (en esta ocasio en motiu de l'Any de Jaume I), el «Peno de la Conquesta» com a emblema nacional dels valencians, en contraposicio de la nostra Real Senyera, nos obliga a insistir en que el «Peno», es mes fals que les plomes dels arcangels Gabriel i Miquel.
Encara que en atres articuls incidirem en l'impossibilitat historica de que la reliquia exposta fora la que isaren els moros en la torre d'Ali Bufat (despres del Temple), convindria recordar lo que ya denunciava el prestigios Roc Chabàs, davant de la presunta falsetat del Peno en 1900, arreplegat per Carreres Candi en Geografia del Regne de Valencia, Tom de la provincia de Valencia, p.550: «�no es posible sea la bandera real la que tiene el Ayuntamiento, porque la tela, pintura y paleografía de la fecha la denuncia como obra del siglo XV o XVI».
Les afirmacions de Roc Chabàs, i la de tants atres investigadors, hagueren quedat confirmades ademes de historicament, cientificament, d'haver-se completat les proves oportunes. M'explique. Era principis dels anys 90, quan la regidora de l'Ajuntament de Valencia Mª Dolores García Broch, fidel a la promesa electoral (cosa inedita en la classe politica), li va demanar ajuda al gran valencianiste i llavors president del Colege de l'Art Major de la Seda, Edison Valls, l'assessorament tecnic per a, d'una vegada per sempre, desmontar la falacia del Peno. Edison va contactar en els millors experts del textil, en la vila d'Alcoy. Sense entrar ni en qüestions politiques ni culturals, i cenyint-se exclusivament a la seua professionalitat, ya a simple vista van detectar els tecnics que, el «torçut dels draps» no corresponien a l'epoca del supost orige del Peno (S. XIII), sino mes be al XV. Se'ls va propondre la realisacio de la prova del Carboni 14, per a determinar la seua data exacta, descartant-la els experts, ya que van concloure que era molt mes rigorosa, per a este cas per la seua precisio, la prova del Polen.
Mª Dolores García Broch, i en ella tots els valencians que no volen conviure en falses mentires que denigren al nostre poble, va vore trencat el seu proposit quan va rebre la prohibicio contundent de seguir en l'investigacio per part del seu president de partit (UV) i tinent alcalde, Vicente Gónzalez Lizondo. La rao, encara que incompressible, era molt senzilla: UV estava negociant, en eixe moment, en diversos partits, entre ells els de tall catalaniste liderats per Rafael Blasco i Pepa Chesa; i un dels requisits «indispensables» per a que fructificara el mateix, era la paralisacio de l'investigacio del Peno. Poc de temps despres es firmaven les «Bases minimes per a una Convergencia Valenciana». L'escandol que va provocar la filtracio i denuncia de les «Bases», redactades en perfecte catala, va abortar este proyecte politic antinatura.
A la prensa va transcendir (i aixina es va publicar) que, no es podia realisar la prova al Peno davant de l'impossibilitat de trobar la «clau» de l'urna a on es conserva, quan la realitat es que no es necessita cap clau, ya que s'obri per darrere de la vitrina.
A García Broch, l'encabotament en ser lleal al seu poble, li va costar patir un calvari en el seu partit, i els valencians nos quedarem sense la prova científica, encara que tenim les historiques que son igual de rotundes i contundents per a demostrar la falsetat de la reliquia del Peno.
Las Provincias
En el sigle XIV, pero sobre tot en el XV, florixen quantitat de reliquies que son entregades a les iglesies, sense importar molt ni la seua procedencia, ni per descontat la seua autenticitat. La fama i prestigi que alcançaven determinats temples per estos vestigis (no qüestionats per la mentalitat ciutadana de l'epoca), aconseguien, d'una banda, fidelisar als feligresos proxims (eren temps on proliferaven la construcio massiva d'iglesies), i d'una atra, i en funcio del tipo de reliquia, obtindre un continu pelegrinage per a la contemplacio de les mateixes, lo que es traduïa en un aument considerable de donatius.
A manera d'eixemple, nos trobem que, sense tindre constancia per part de l'Evangeli de malformacions congenites de Jesús o dels apostols, es relacionen tres prepucis de Crist: en Anvers, Hildesheim i Santiago de Compostela. De Sant Joan Baptiste s'han arribat a contabilisar mes de 60 dits (entre ells 11 indexs) en diverses iglesies i convents europeus, 7 caps de sant Felip, 17 braços de sant Andreu, o les mes de 500 dents de santa Apolonia, en França. Tambe son curioses les llentilles i pa sobrants de «l'Ultim Sopar» en el Sancta Sanctorum de Roma, o la cua de l'aca que va portar a Jesús, en el Museu de Prehistoria Contemporania. Encara que pot ser, les reliquies mes extraordinaries d'esta enumeracio que podria ser inacabable, siguen el «suspir» de Sant Josep, que es troba en una botella depositada per un angel en una iglesia proxima a Blois i conservada ara en el Sancta Santorum del Vaticà, o el portentos estornut de l'Esperit Sant, que guardat tambe en una botella es venerava en l'iglesia de Sant Frontino i que hui està, tambe, en el Sancta Sanctorum.
La catedral de Valencia es rica en la coleccio de reliquies, pero per a no cansar al llector i posar alguna referencia de les que es conserven en la nostra Comunitat, nomes indicar que en Lliria tenim plomes dels arcangels Gabriel i Miquel.
Pero parlant de falses reliquies, no podia deixar de mencionar, aprofitant el 800 aniversari del naiximent del rei Jaume I, aquelles que es relacionen en el nostre monarca i que de forma enganyosa per als visitants «exhibix» el Museu Historic Municipal de l'Ajuntament de Valencia. Entre les «perles» expostes figuren l'espasa del rei, el supost escut o Trofeu de la conquesta en el fre i espola, encara que de totes estes reliquies la que se'n porta la palma es el famos, i hui emblema dels catalanistes, «Peno de la Conquesta». De tots estos objectes s'han publicat diversos estudis que desmonten la seua autenticitat, per lo que, de moment, no reincidirem en els mateixos. Pero davant l'insistencia dels catalanistes en reivindicar, una vegada mes (en esta ocasio en motiu de l'Any de Jaume I), el «Peno de la Conquesta» com a emblema nacional dels valencians, en contraposicio de la nostra Real Senyera, nos obliga a insistir en que el «Peno», es mes fals que les plomes dels arcangels Gabriel i Miquel.
Encara que en atres articuls incidirem en l'impossibilitat historica de que la reliquia exposta fora la que isaren els moros en la torre d'Ali Bufat (despres del Temple), convindria recordar lo que ya denunciava el prestigios Roc Chabàs, davant de la presunta falsetat del Peno en 1900, arreplegat per Carreres Candi en Geografia del Regne de Valencia, Tom de la provincia de Valencia, p.550: «�no es posible sea la bandera real la que tiene el Ayuntamiento, porque la tela, pintura y paleografía de la fecha la denuncia como obra del siglo XV o XVI».
Les afirmacions de Roc Chabàs, i la de tants atres investigadors, hagueren quedat confirmades ademes de historicament, cientificament, d'haver-se completat les proves oportunes. M'explique. Era principis dels anys 90, quan la regidora de l'Ajuntament de Valencia Mª Dolores García Broch, fidel a la promesa electoral (cosa inedita en la classe politica), li va demanar ajuda al gran valencianiste i llavors president del Colege de l'Art Major de la Seda, Edison Valls, l'assessorament tecnic per a, d'una vegada per sempre, desmontar la falacia del Peno. Edison va contactar en els millors experts del textil, en la vila d'Alcoy. Sense entrar ni en qüestions politiques ni culturals, i cenyint-se exclusivament a la seua professionalitat, ya a simple vista van detectar els tecnics que, el «torçut dels draps» no corresponien a l'epoca del supost orige del Peno (S. XIII), sino mes be al XV. Se'ls va propondre la realisacio de la prova del Carboni 14, per a determinar la seua data exacta, descartant-la els experts, ya que van concloure que era molt mes rigorosa, per a este cas per la seua precisio, la prova del Polen.
Mª Dolores García Broch, i en ella tots els valencians que no volen conviure en falses mentires que denigren al nostre poble, va vore trencat el seu proposit quan va rebre la prohibicio contundent de seguir en l'investigacio per part del seu president de partit (UV) i tinent alcalde, Vicente Gónzalez Lizondo. La rao, encara que incompressible, era molt senzilla: UV estava negociant, en eixe moment, en diversos partits, entre ells els de tall catalaniste liderats per Rafael Blasco i Pepa Chesa; i un dels requisits «indispensables» per a que fructificara el mateix, era la paralisacio de l'investigacio del Peno. Poc de temps despres es firmaven les «Bases minimes per a una Convergencia Valenciana». L'escandol que va provocar la filtracio i denuncia de les «Bases», redactades en perfecte catala, va abortar este proyecte politic antinatura.
A la prensa va transcendir (i aixina es va publicar) que, no es podia realisar la prova al Peno davant de l'impossibilitat de trobar la «clau» de l'urna a on es conserva, quan la realitat es que no es necessita cap clau, ya que s'obri per darrere de la vitrina.
A García Broch, l'encabotament en ser lleal al seu poble, li va costar patir un calvari en el seu partit, i els valencians nos quedarem sense la prova científica, encara que tenim les historiques que son igual de rotundes i contundents per a demostrar la falsetat de la reliquia del Peno.
Las Provincias
No hay comentarios:
Publicar un comentario